Relats conjunts: ‘Banyistes de South Beach’

Com havien fet des que havia començat la calor, i com cada any, aquell 17 de juny la Catalina i la Petúnia van anar a prendre el sol a la Barceloneta. Passada una estona, quan ja n’havien tingut prou, treien el para-sol i les cartes: plantaven el primer i jugaven amb les segones. Passat migdia apartaven les cartes i desembolicaven els entrepans com sempre.

No obstant això, aquesta vegada va ser diferent. Un grup de cinc noies una mica escandaloses però d’aparença alegre van estirar les tovalloles a prop seu. Havent dinat, la Catalina i la Petúnia van pensar que podrien demanar-los que els vigilessin les coses mentre es banyaven.

South Beach Bathers [quadre: John French Sloan]

Així va néixer l’amistat amb el grup de nouvingudes. L’Esperança i la Tània, les més enraonadores del grup, es van sorprendre de ben preparades que anaven la parella d’amigues amb protecció del sol, entreteniment i queviures. El següent cop que es van trobar, elles també duien un para-sol, cartes i entrepans. Les set noies es van disposar al voltant dels dos para-sols units i, quan volien, un grapat podien banyar-se juntes sense patir per les bosses i, en tornar, treien les cartes i la parella ensenyava jocs al quintet i viceversa.

Tot i que s’ho passaven d’allò més bé juntes, a mesura que avançava l’estiu i amb la confiança adquirida, l’Esperança i la Tània intentaven recuperar el rol de veu cantant que solien tenir en l’antic grup que, per mandra o per innocència, les deixaven fer. La Catalina i la Petúnia se’n van adonar i els van dir que no era just que s’enfadessin cada cop que no es jugava al joc que elles escollien.

L’Esperança i la Tània, que tenien les seves tres amigues apamades, sabien com fer-ho per endur-se-les amb elles a l’aigua o impedir que hi anessin amb l’altra parella. Eren aquestes seguidores a qui ara utilitzaven per forçar el joc que volien. A més, cada cop es posaven més amples, fins a deixar la Catalina i la Petúnia mig fora del seu propi para-sol. És clar, deien, perquè elles només en tenien un, però n’eren cinc. I no se’ls acudia portar-ne un de més o ajustar-se un xic.

La primera parella va parlar un dia seriosament amb elles dues plantejant-los el seu desgrat, però no les van voler ni escoltar, que no hi havia cap problema, que potser només era seu si ningú més no se’n queixava. La Catalina i la Petúnia n’estaven prou de la resta, que no en tenien cap culpa, i van esperar un parell de setmanes.

Malgrat tot, el 14 de setembre, quan les cinc van clavar el seu para-sol, la Catalina i la Petúnia els van dir que ja no hi estaven a gust i que preferien tornar a ser només dues però ben avingudes, que tres mesos jugant al que volien les altres ja era massa. Encara les van acusar d’egoistes per no voler compartir l’ombra i d’altives per insinuar que els seus jocs eren millors.

I en aquest ambient hostil sense cap porta oberta al diàleg, la Catalina i la Petúnia no van poder fer res més que recollir les cartes, el para-sol i el respecte a si mateixes i partir peres amb l’Esperança i la Tània.